Em
sembla interessant, fins i tot apassionant, el debat sobre la llibertat (en
concret la llibertat de Catalunya i els ciutadans catalans). Sobretot perquè la gent s'omple la boca molt fàcilment amb aquest paraula. Es parla
amb una facilitat increïble de llibertat, com si fos un concepte fàcil
de definir i un estat absolut. La idea sembla ser:
Ara no hi ha llibertat, PERÒ tenim la llibertat a un pas de distància.
Em sembla interessant fer una comparació:
Trobo
que es podria dir que el Regne Unit (RU) o Alemanya no són lliures
perquè la UE decideix moltes de les seves coses. I de fet el govern i
bona part de la ciutadania del RU estan preparant la "independència" o
separació del país del seu company polític europeu.
Però clar,
segur que em direu (i us dono tota la raó) i ha una gran diferència
entre el Regne Unit o Alemanya i Catalunya. Ara per ara el Regne Unit o
Alemanya si volguessin podrien sortir de la Unió Europea i, per contra,
per Catalunya és més difícil (no dic impossible) sortir d'Espanya.
La
llibertat és sense dubte una qüestió --quasi filosòfica-- molt
important. I de fet ara no trobo (ni en el cas del Regne Unit ni de
Catalunya) cap raó per què no afavorir la llibertat i la democràcia.
El
problema, però, dels apassionats discursos sobre la "llibertat" oblida
una altra part important del debat o del debat que seria més interessant
tenir. Per exemple, li interessa al Regne Unit deixar la Unió Europea?
És convenient per la UE i especialment pel Regne Unit?, potser no.
Com
seria una Catalunya independent i en què es diferenciaria dels altres
escenaris possibles? Per què simplificar el debat en un SI o un NO.
Aquesta dualitat simplista pot decepcionar molta gent en cas de canviar
la situació i de veure que la realitat no es tan fantàstica com l'havia
imaginat, de com li havien descrit i que un com assolida la "llibertat"
els seus problemes continuen. Ara per ara, però, el panorama que suposa
una Espanya i un govern espanyol conservador, espanyolista i immobilista
no és tampoc escenari que motivi al debat i les negociacions.
Tornant
a l'exemple sobre les delicades relacions entre el Regne Unit i la Unió
Europea... D'aquí uns anys els britànics decidiran, potser representats
pel seu govern o potser directament en un referèndum, si volen seguir a
l'Unió Europea. Mentrestant la UE i els estats membres de l'aliança
semblen tenir clar que prefereixen que el RU segueixi a la Unió i pensen
també que és el més convenient pels ciutadans britànics.
Potser
fins i tot hi ha raons (a part de les econòmiques) de perquè invertir
en el projecte europeu. En el cas del Regne Unit el país ha sigut (no fa
tant) un imperi mundial i acceptar no tenir el poder que tenia en el
passat no és fàcil per molts dels seus ciutadans.
Catalunya o més
aviat el Regne d'Aragó (o Corona Catalano-Aragonesa), amb capitalitat
de Barcelona, van ser un important regne europeu durant segles i fins i
tot un imperi mediterrani. També aquests temps, com en el cas de
l'imperi britànic, són part del passat. Fins i tot la llengua catalana i
la societat catalana, ja no són les mateixes que fa per exemple un
segle. A la Catalunya actual, per exemple, la llengua castellana és
pràcticament igual d'important a nivell social que la llengua catalana.
Gairebé tota la gent que viu a Catalunya a nascut i viscut en aquesta
realitat bilingüe i multicultural. Molts dels catalans es senten no
només espanyols, sinó també catalans; molts dels catalans es senten no
només catalans sinó també espanyols.
Molts dels catalans han
crescut no només en una societat multicultural, sinó també democràtica i
volen que la voluntat del seu poble, el català, i l'espanyol es vegi
reflectida en la seva realitat política, que si ells, el seu parlament i
el parlament espanyol diuen SI a una llei --l'Estatut, per exemple--
aquesta llei entri en us i no que un tribunal per exemple, o una llei
--la constitució, per exemple-- impedeixi aplicar la majoria de la
voluntat democràtica de la gent, ja sigui de la majoria de la societat
catalana o de tota la societat espanyola. Sembla clar, i amb els
polítics actuals, que Espanya no té molt a oferir o no vol oferir gaires
alternatives en la situació actual, en la que una majoria de la
societat catalana es troba traïda per l'estat espanyol. El govern
espanyol actual sembla ser tan poc original i actiu en la qüestió
catalana com ho és en la qüestió econòmica.
Potser no som lliures
ara, a Espanya, però què guanyaríem per exemple en una Catalunya
independent (en una Catalunya real, no fantàstica i maquillada). I ha
alternatives?, són possibles o clarament no? Si Catalunya
s'independitzés només hi hauria guanyadors o també hi hauria perdedors?
Tot seria perfecte, com en els documentaris "objectius" de TV3 o hi
hauria coses que potser no funcionarien tan bé i inconvenients?
En definitiva, em pregunto:
És la nostra llibertat només decidir entre un sí i un no?
Si
a això es limita la nostra imaginació, el nostre activisme, la nostra intel·ligència i la democràcia que ens permeten els nostres polítics,
llavors tenim i tindrem sempre poca LLIBERTAT.
No hay comentarios:
Publicar un comentario