jueves, 24 de octubre de 2013

La llibertat de Catalunya

Em sembla interessant, fins i tot apassionant, el debat sobre la llibertat (en concret la llibertat de Catalunya i els ciutadans catalans). Sobretot perquè la gent s'omple la boca molt fàcilment amb aquest paraula. Es parla amb una facilitat increïble de llibertat, com si fos un concepte fàcil de definir i un estat absolut.  La idea sembla ser:

Ara no hi ha llibertat, PERÒ tenim la llibertat a un pas de distància.

Em sembla interessant fer una comparació:

Trobo que es podria dir que el Regne Unit (RU) o Alemanya no són lliures perquè la UE decideix moltes de les seves coses. I de fet el govern i bona part de la ciutadania del RU estan preparant la "independència" o separació del país del seu company polític europeu.

Però clar, segur que em direu (i us dono tota la raó) i ha una gran diferència entre el Regne Unit o Alemanya i Catalunya. Ara per ara el Regne Unit o Alemanya si volguessin podrien sortir de la Unió Europea i, per contra, per Catalunya és més difícil (no dic impossible) sortir d'Espanya.

La llibertat és sense dubte una qüestió --quasi filosòfica-- molt important. I de fet ara no trobo (ni en el cas del Regne Unit ni de Catalunya) cap raó per què no afavorir la llibertat i la democràcia.

El problema, però, dels apassionats discursos sobre la "llibertat" oblida una altra part important del debat o del debat que seria més interessant tenir. Per exemple, li interessa al Regne Unit deixar la Unió Europea? És convenient per la UE i especialment pel Regne Unit?, potser no.
Com seria una Catalunya independent i en què es diferenciaria dels altres escenaris possibles? Per què simplificar el debat en un SI o un NO. Aquesta dualitat simplista pot decepcionar molta gent en cas de canviar la situació i de veure que la realitat no es tan fantàstica com l'havia imaginat, de com li havien descrit i que un com assolida la "llibertat" els seus problemes continuen. Ara per ara, però, el panorama que suposa una Espanya i un govern espanyol conservador, espanyolista i immobilista no és tampoc escenari que motivi al debat i les negociacions.

Tornant a l'exemple sobre les delicades relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea... D'aquí uns anys els britànics decidiran, potser representats pel seu govern o potser directament en un referèndum, si volen seguir a l'Unió Europea. Mentrestant la UE i els estats membres de l'aliança semblen tenir clar que prefereixen que el RU segueixi a la Unió i pensen també que és el més convenient pels ciutadans britànics.

Potser fins i tot hi ha raons (a part de les econòmiques) de perquè invertir en el projecte europeu. En el cas del Regne Unit el país ha sigut (no fa tant) un imperi mundial i acceptar no tenir el poder que tenia en el passat no és fàcil per molts dels seus ciutadans.

Catalunya o més aviat el Regne d'Aragó (o Corona Catalano-Aragonesa), amb capitalitat de Barcelona, van ser un important regne europeu durant segles i fins i tot un imperi mediterrani. També aquests temps, com en el cas de l'imperi britànic, són part del passat. Fins i tot la llengua catalana i la societat catalana, ja no són les mateixes que fa per exemple un segle. A la Catalunya actual, per exemple, la llengua castellana és pràcticament igual d'important a nivell social que la llengua catalana. Gairebé tota la gent que viu a Catalunya a nascut i viscut en aquesta realitat bilingüe i multicultural. Molts dels catalans es senten no només espanyols, sinó també catalans; molts dels catalans es senten no només catalans sinó també espanyols.

Molts dels catalans han crescut no només en una societat multicultural, sinó també democràtica i volen que la voluntat del seu poble, el català, i l'espanyol es vegi reflectida en la seva realitat política, que si ells, el seu parlament i el parlament espanyol diuen SI a una llei --l'Estatut, per exemple-- aquesta llei entri en us i no que un tribunal per exemple, o una llei --la constitució, per exemple-- impedeixi aplicar la majoria de la voluntat democràtica de la gent, ja sigui de la majoria de la societat catalana o de tota la societat espanyola. Sembla clar, i amb els polítics actuals, que Espanya no té molt a oferir o no vol oferir gaires alternatives en la situació actual, en la que una majoria de la societat catalana es troba traïda per l'estat espanyol. El govern espanyol actual sembla ser tan poc original i actiu en la qüestió catalana com ho és en la qüestió econòmica.

Potser no som lliures ara, a Espanya, però què guanyaríem per exemple en una Catalunya independent (en una Catalunya real, no fantàstica i maquillada). I ha alternatives?, són possibles o clarament no? Si Catalunya s'independitzés només hi hauria guanyadors o també hi hauria perdedors? Tot seria perfecte, com en els documentaris "objectius" de TV3 o hi hauria coses que potser no funcionarien tan bé i inconvenients?

En definitiva, em pregunto:

És la nostra llibertat només decidir entre un sí i un no?

Si a això es limita la nostra imaginació, el nostre activisme, la nostra intel·ligència i la democràcia que ens permeten els nostres polítics, llavors tenim i tindrem sempre poca LLIBERTAT.